L'última espurna

jueves, 3 de enero de 2013

Mires per la finestra sense mirar,
el terra s'amaga al cel,
el cel es camufla entre el fred,
i el fred es posa dintre teua, ràpid.

Veus l'últim estel camí l'espai,
es desdibuixa entre llàgrimes,
se't clava un sospir al cor,
i l'espurna es ara un forat negre.

De sobte. el sostre comença a caure,
els teus peus perden el suport,
el terra està caient, fugaç,
i en la caiguda tanques els ulls.

Veus moments a la teua ment,
aquells que vas viure, aquells que mai van ocórrer,
ja no hi ha més, ja no hi ha vida, 
el vent de fora et colpeja la cara i perds el control.

Silenci. Mai havies presenciant tanta calma.
Silenci. Comptes tres segons i obris el ulls.
Et promets no tornar a errar, no tornar a perdre el suport,
et canvies de cor, et poses dret i camines cap a la llum de la raó. 

0 comentarios: